Libro: Les mans que van construir el Canal.: Una història d'emigració, amor i sacrifici al Canal de Panamà.

Fugint dels que el volen mort, en Jaume, un jove de Sants, embarca al vapor-correu S.S. Montserrat amb rumb a Panamà, on s'incorporarà a la colossal tasca de construir el Canal.
Però allà, enmig de la calor tòrrida i la vegetació imponent, descobreix més que simples construccions d'acer i ciment. Troba l'amor, en la figura de la Francesca.
Casada amb un altre home, és com un bàlsam per a l'ànima errant d’en Jaume. En ella, aconsegueix comprensió i suport, una companya en els moments de tempesta.
Així, doncs, aquesta és la història de dues fugides que van convergir, les de Jaume i Francesca. Dues ànimes en cercles de fuga entrellaçats, buscant refugi en un món cruel i incert.
Un home perseguint un somni; un altre, fugint d’un malson; una dona entre els dos.

Quan els crítics literaris coneguin “Les mans que van construir el Canal”, en parlaran.
I no ho faran amb mitges tintes. Aquest llibre no és només una història; és una experiència. La seva publicació promet sacsejar els lectors i fer-los viatjar a un temps i un lloc gairebé oblidats.
Diran que "...el llibre t’absorbeix des de la primera pàgina", perquè ho fa: les primeres línies ja desperten la curiositat i atrapen amb una força narrativa que no s’afluixa en cap moment. A mesura que passen les pàgines, el lector no només observa la història: la viu.
Alguns destacaran "...la recreació dels llocs fa que el lector senti els canvis de clima i els sentiments dels personatges". I és ben cert. Poques obres aconsegueixen descriure amb tanta precisió les textures de la selva, la xafogor de Panamà o l’aire carregat de tensió als barracons dels treballadors. No es tracta només d’ambientació, sinó d’una immersió sensorial i emocional.
N’hi haurà que escriuran que "...la barreja de persones reals compartint fets històrics fa que la part de ficció del llibre sigui una crònica". I no podrien triar millor paraules. Aquesta novel·la supera els límits de la ficció per convertir-se en testimoni: parla d’existències anònimes, de decisions personals marcades per un context històric, d’homes i dones que, amb la seva petita vida, van construir una gran obra.
"Sense ser un assaig, dibuixa molt bé una època i un lloc poc tractat en la literatura", afirmaran altres. I és que Panamà, com a escenari, i la vida dels emigrants, com a tema, són una novetat absolutament fascinant. Fins ara, gairebé invisibles. Aquest llibre els torna a la llum.
Algú dirà també: "Finalment algú dona veu als que van viure i morir a Panamà, durant la construcció del Canal". Perquè aquesta novel·la no només explica una història: fa justícia.
I potser —per què no?— llegirem en alguna revista cultural que "...esperem que algú s’animi a fer una sèrie de televisió".
Perquè el llibre ho mereix.
Perquè la història ho reclama.
I perquè, una vegada comences a llegir-lo, ja no pots oblidar-la.